Coaner
Coaner és el menys poblat dels nuclis poblacionals que formen Sant Mateu de Bages.. Limita al Sud amb Sant Mateu, a l’Est amb Súria i Navàs, al Nord amb Valls de Torroella i a l’oest amb Castelltallat i Salo. És configurat per un seguit de masos disseminats al llarg de la vall formada per la riera de Coaner i part de la vall de la riera de Salo. La riera de Coaner neix prop de la Molsosa i discorre travessant les faldes de la Serra de Castelltallat fins a desembocar al riu Cardener, prop del límit oriental del terme.
Es tracta d'una zona boscosa, que si bé delmada pels focs de l'any 1994 encara conserva tot l'encant natural característic del Bages. El nucli del poble el formen l'església parroquial de Sant Julià, el Santuari de la Verge de Coaner, la Torre -anomenada vulgarment com “dels Moros”-, la rectoria i el mas anomenat Can Serra.
Si bé ja trobem vestigis de poblament prehistòric a la zona (cal remarcar la proximitat al dolmen de Castelltallat), podem situar el naixement de Coaner com a unitat de població durant els segles IX-X, en el marc de la reconquesta cristiana que emprengueren els comtes catalans contra les terres dels sarraïns. Coaner era situat en un punt estratègic, prop de la frontera musulmana, al límit occidental del comtat de Berga. Així, podem datar la Torre i el castell d'aquella època, en la qual aquests tenien una funció clarament militar i defensiva.
Així, el primer esment documental al castell de Coaner el trobem en un índex del segle XVIII, en el que se'ns fa esment a un document de l'any 960 en el que Agila, prevere, fa donació al monestir de Sta. Cecília de Montserrat d'unes terres que posseeix al castell de “Quovece Negro” (segons l'estudiós J. Corominas, el topònim podria significar quelcom semblant a mata o boscúria fosca). El següent esment documental el trobem a l'any 978, en que, en una butlla del papa Benet VII, s'esmenta el castell de “Cavezenigro”.
El topònim anà canviant al llarg dels segles; Cozennario (992), Quovecener o Codener durant els segles XI i XII, a partir del segle XIV ja sempre s'esmenta com a Cohanerio i finalment a partir del segle XVI ja pren pràcticament la forma actual (Cohaner, Cuané, Coaner...).
La consolidació de Coaner com a poble, com a entitat autogestionada la podem situar al llarg del segle XI; per exemple, a l'any 1024 és consagrada l'església parroquial, cosa que dotava al poble i a les seves gents d'una unitat administrativa al voltant de l'església i del castell, aglomerants de la població durant l'etapa feudal. La parròquia passaria a formar part del bisbat d'Urgell fins a la creació del bisbat de Solsona a principis del segle XVII, al qual seria agregada.
Les darreres prospeccions arqueològiques han posat al descobert les restes de les antigues dependències del castell feudal de Coaner, ampliat i modificat al llarg dels segles XI, XII, XIII i XIV.
Pel que fa al senyoriu jurisdiccional del terme de Coaner, trobem que durant la segona meitat del segle XI aquest estigué vinculat a la casa feudal dels Castelladral. No sabem com, se'n desvinculà als inicis del segle XII, quan es documenta l'aparició d'una família de castlans (senyors feudals) cognominada “de Coaner”. Sembla que aquesta família prengué una certa importància a la conca mitjana del Cardener durant el segle XII, en que els trobem relacionats amb els castells de Coaner, Súria i Callús.
Tampoc sabem quan els Coaner es desvincularen del domini del terme, ja que a partir del segle XIII el castell passà per mans de diverses famílies nobles de la Catalunya central, com ara els Cervera, els Vernet i els Far.
Als inicis del segle XIV el castell passà a formar part de la vegueria de Manresa, i a l'any 1381 el rei Pere III el Cerimoniós l'empenyorà (juntament amb altres castells) al noble Francesc de Perellós. Llavors, el castell de Coaner entrà en el joc de compra-vendes reials i després d'un temps d'inestabilitat del domini senyorial, el terme de Coaner passà a mans dels ducs de Cardona a l'any 1423. Així, el terme de Coaner es va unir a la seva vegueria i quedaria vinculat al domini del casal de Cardona fins a la fi dels senyorius jurisdiccionals a mitjans del segle XIX.
L'estabilització del domini senyorial de Coaner, la pacificació de la zona després de la reconquesta i la pèrdua de la funció defensiva de l'emplaçament, feren caure en desús l'edifici del castell i de la torre, que foren convertits en mas a mitjans del segle XVI.
El poblament del lloc, sempre ha estat format per un seguit de masos disseminats. Pel fogatgement (recompte de focs -cases- que formaven un terme) de l'any 1358 sabem que hi havia 25 masos al terme, i podem calcular que hi havia una població aproximada de 112 habitants. La crisi socioeconòmica baixmedieval també afectà greument la població de Coaner, i després de dos segles de males collites, conflictes socials i epidèmies, a l'any 1553 tan sols hi trobem 9 masos habitats a la parròquia.
Acabada la crisi baixmedieval, el terme experimentà de nou un creixement econòmic i demogràfic amb l'assentament de noves famílies al lloc i l'arribada de nombrosos immigrants occitans durant els segles XVI i XVII. Així, trobem que durant aquest període es configuren les principals heretats i cases pairals del terme, la majoria de les quals han arribat fins als nostres dies: les Cases, les Feixes, Semís, Gubianes, Xicola, la Rovira, Solernou, can Serra, la Ribera i la Riera.
Una altra mostra del tímid desenvolupament del terme durant aquests segles és el bastiment del Santuari de la Verge a mitjans del segle XVII, que a partir del 1716 també va guardar un impressionant retaule barroc obra de l'escultor osonenc Segimon Pujol.
Els segles XVIII i XIX també foren marcats pel creixement econòmic i demogràfic; si a l'any 1716 el nou govern borbònic recomptava un total de 89 habitants al terme, repartits en 11 famílies, a l'any 1824 la parròquia era formada per un total de 165 persones. Aquest creixement tan accentuat de la població (que gairebé es va duplicar en uns 100 anys) va ser motivat pel desenvolupament del camp català durant el segle XVIII i l'inici de l'etapa d'auge de la vinya, que van crear un gran flux d'immigrants procedents de les zones altes del Solsonès i l'alta Segarra cap als pobles bagencs per a treballar en les tasques que comportava la verema i el cultiu de la vinya.
El segle XIX, si bé fou una etapa de creixement, també fou un segle de forta inestabilitat política; nombroses guerres afectaren de forma continuada aquesta zona, primer la del Francès (1808-1814) i després les Carlinades. Les guerres carlines, sobretot la primera (1833-1839) afectaren molt directament el terme de Coaner, zona de frontera entre les terres dominades pels carlins (el Solsonès i la zona muntanyosa de Sant Mateu de Bages, Fals i Fonollosa) i les terres controlades pels exèrcits isabelins (Súria fou un gran bastió liberal, per exemple). Així, el terme va patir fortament l'assot de la guerra: nombroses masies foren saquejades pels carlins, com la Riera i la Rovira, mentre que Coaner es va convertir, a més, en un centre de refugiats i simpatitzants de la causa carlina.
A finals del segle XIX, un cop passades les tres guerres Carlines, Coaner es trobava en el punt àlgid del seu creixement demogràfic, i la parròquia era habitada per unes 230 persones, aproximadament, repartides en una trentena de masos habitats. Tot i així, també fou a partir d'aquesta data quan comença la decadència del terme. Degut a la crisi de la fil•loxera (o míldiu), una plaga vinguda de França que atacava els ceps, va arruinar tota la indústria vitivinícola que tanta puixança econòmica havia generat al terme. Això forçà a molts treballadors, rabassaires i d'altre gent llogada en temps de la verema, a emigrar cap a les ciutats, ja que la recuperació de la vinya va ser un procés molt lent i costós, que va destruir molts llocs de treball al camp.
A més, Coaner, que sempre havia estat un poble independent, amb el seu propi batlle i comú (la forma arcaica de l'ajuntament actual), va ser convertit en agregat de Sant Mateu de Bages durant la creació dels termes municipals a mitjans del segle XIX; la centralització política del govern també és un factor a tenir en compte a l'hora d’avaluar la decadència del lloc.
Va ser també a partir de la Guerra Civil (1936-1939), quan les dures condicions de vida al camp varen fer marxar la major part dels seus habitants. A més, la falta de carreteres asfaltades o vies de comunicació que l'unissin amb els pobles veïns i la duresa de l'orografia del terreny, varen contribuir a l'aïllament del lloc, que en motivà també la despoblació.
Així, en l'actualitat Coaner és un llogaret despoblat, on resten poques masies habitades, curiosament la majoria de les que antigament quedaven als límits del poble.
La població censada a 1 de gener de 2010, és de 26 habitants.
COM S’ARRIBA
Al centre de Coaner s’arriba a través d’un camí rural que neix a la C-1410 a, dins del terme municipal de Súria.
A la C-55, pk. 47, agafarem la sortida Súria Nord, i ens dirigirem a la població de Súria, a uns 900 m. (pk.16,300 de la C-1410a) després de la rotonda, a ma esquerrà, trobarem un camí, i un rètol indicatiu de Coaner. Després de passar per la Riera i la Ribera, haurem de seguir el camí rural. Després d’uns 5 quilòmetres, i arribarem al Conjunt històric de Coaner.
LLOCS D’INTERÈS
- L'església de Sant Julià.
- El Santuari de la Mare de Déu.
- La Torre de Coaner.
- La capella de Sant Martí de les Feixes.
– La capella de Nª Senyora de la Pietat de la Riera.
- Pou de glaç de les Feixes.
Darrera actualització: 17.01.2017 | 09:04
Es tracta d'una zona boscosa, que si bé delmada pels focs de l'any 1994 encara conserva tot l'encant natural característic del Bages. El nucli del poble el formen l'església parroquial de Sant Julià, el Santuari de la Verge de Coaner, la Torre -anomenada vulgarment com “dels Moros”-, la rectoria i el mas anomenat Can Serra.
Si bé ja trobem vestigis de poblament prehistòric a la zona (cal remarcar la proximitat al dolmen de Castelltallat), podem situar el naixement de Coaner com a unitat de població durant els segles IX-X, en el marc de la reconquesta cristiana que emprengueren els comtes catalans contra les terres dels sarraïns. Coaner era situat en un punt estratègic, prop de la frontera musulmana, al límit occidental del comtat de Berga. Així, podem datar la Torre i el castell d'aquella època, en la qual aquests tenien una funció clarament militar i defensiva.
Així, el primer esment documental al castell de Coaner el trobem en un índex del segle XVIII, en el que se'ns fa esment a un document de l'any 960 en el que Agila, prevere, fa donació al monestir de Sta. Cecília de Montserrat d'unes terres que posseeix al castell de “Quovece Negro” (segons l'estudiós J. Corominas, el topònim podria significar quelcom semblant a mata o boscúria fosca). El següent esment documental el trobem a l'any 978, en que, en una butlla del papa Benet VII, s'esmenta el castell de “Cavezenigro”.
El topònim anà canviant al llarg dels segles; Cozennario (992), Quovecener o Codener durant els segles XI i XII, a partir del segle XIV ja sempre s'esmenta com a Cohanerio i finalment a partir del segle XVI ja pren pràcticament la forma actual (Cohaner, Cuané, Coaner...).
La consolidació de Coaner com a poble, com a entitat autogestionada la podem situar al llarg del segle XI; per exemple, a l'any 1024 és consagrada l'església parroquial, cosa que dotava al poble i a les seves gents d'una unitat administrativa al voltant de l'església i del castell, aglomerants de la població durant l'etapa feudal. La parròquia passaria a formar part del bisbat d'Urgell fins a la creació del bisbat de Solsona a principis del segle XVII, al qual seria agregada.
Les darreres prospeccions arqueològiques han posat al descobert les restes de les antigues dependències del castell feudal de Coaner, ampliat i modificat al llarg dels segles XI, XII, XIII i XIV.
Pel que fa al senyoriu jurisdiccional del terme de Coaner, trobem que durant la segona meitat del segle XI aquest estigué vinculat a la casa feudal dels Castelladral. No sabem com, se'n desvinculà als inicis del segle XII, quan es documenta l'aparició d'una família de castlans (senyors feudals) cognominada “de Coaner”. Sembla que aquesta família prengué una certa importància a la conca mitjana del Cardener durant el segle XII, en que els trobem relacionats amb els castells de Coaner, Súria i Callús.
Tampoc sabem quan els Coaner es desvincularen del domini del terme, ja que a partir del segle XIII el castell passà per mans de diverses famílies nobles de la Catalunya central, com ara els Cervera, els Vernet i els Far.
Als inicis del segle XIV el castell passà a formar part de la vegueria de Manresa, i a l'any 1381 el rei Pere III el Cerimoniós l'empenyorà (juntament amb altres castells) al noble Francesc de Perellós. Llavors, el castell de Coaner entrà en el joc de compra-vendes reials i després d'un temps d'inestabilitat del domini senyorial, el terme de Coaner passà a mans dels ducs de Cardona a l'any 1423. Així, el terme de Coaner es va unir a la seva vegueria i quedaria vinculat al domini del casal de Cardona fins a la fi dels senyorius jurisdiccionals a mitjans del segle XIX.
L'estabilització del domini senyorial de Coaner, la pacificació de la zona després de la reconquesta i la pèrdua de la funció defensiva de l'emplaçament, feren caure en desús l'edifici del castell i de la torre, que foren convertits en mas a mitjans del segle XVI.
El poblament del lloc, sempre ha estat format per un seguit de masos disseminats. Pel fogatgement (recompte de focs -cases- que formaven un terme) de l'any 1358 sabem que hi havia 25 masos al terme, i podem calcular que hi havia una població aproximada de 112 habitants. La crisi socioeconòmica baixmedieval també afectà greument la població de Coaner, i després de dos segles de males collites, conflictes socials i epidèmies, a l'any 1553 tan sols hi trobem 9 masos habitats a la parròquia.
Acabada la crisi baixmedieval, el terme experimentà de nou un creixement econòmic i demogràfic amb l'assentament de noves famílies al lloc i l'arribada de nombrosos immigrants occitans durant els segles XVI i XVII. Així, trobem que durant aquest període es configuren les principals heretats i cases pairals del terme, la majoria de les quals han arribat fins als nostres dies: les Cases, les Feixes, Semís, Gubianes, Xicola, la Rovira, Solernou, can Serra, la Ribera i la Riera.
Una altra mostra del tímid desenvolupament del terme durant aquests segles és el bastiment del Santuari de la Verge a mitjans del segle XVII, que a partir del 1716 també va guardar un impressionant retaule barroc obra de l'escultor osonenc Segimon Pujol.
Els segles XVIII i XIX també foren marcats pel creixement econòmic i demogràfic; si a l'any 1716 el nou govern borbònic recomptava un total de 89 habitants al terme, repartits en 11 famílies, a l'any 1824 la parròquia era formada per un total de 165 persones. Aquest creixement tan accentuat de la població (que gairebé es va duplicar en uns 100 anys) va ser motivat pel desenvolupament del camp català durant el segle XVIII i l'inici de l'etapa d'auge de la vinya, que van crear un gran flux d'immigrants procedents de les zones altes del Solsonès i l'alta Segarra cap als pobles bagencs per a treballar en les tasques que comportava la verema i el cultiu de la vinya.
El segle XIX, si bé fou una etapa de creixement, també fou un segle de forta inestabilitat política; nombroses guerres afectaren de forma continuada aquesta zona, primer la del Francès (1808-1814) i després les Carlinades. Les guerres carlines, sobretot la primera (1833-1839) afectaren molt directament el terme de Coaner, zona de frontera entre les terres dominades pels carlins (el Solsonès i la zona muntanyosa de Sant Mateu de Bages, Fals i Fonollosa) i les terres controlades pels exèrcits isabelins (Súria fou un gran bastió liberal, per exemple). Així, el terme va patir fortament l'assot de la guerra: nombroses masies foren saquejades pels carlins, com la Riera i la Rovira, mentre que Coaner es va convertir, a més, en un centre de refugiats i simpatitzants de la causa carlina.
A finals del segle XIX, un cop passades les tres guerres Carlines, Coaner es trobava en el punt àlgid del seu creixement demogràfic, i la parròquia era habitada per unes 230 persones, aproximadament, repartides en una trentena de masos habitats. Tot i així, també fou a partir d'aquesta data quan comença la decadència del terme. Degut a la crisi de la fil•loxera (o míldiu), una plaga vinguda de França que atacava els ceps, va arruinar tota la indústria vitivinícola que tanta puixança econòmica havia generat al terme. Això forçà a molts treballadors, rabassaires i d'altre gent llogada en temps de la verema, a emigrar cap a les ciutats, ja que la recuperació de la vinya va ser un procés molt lent i costós, que va destruir molts llocs de treball al camp.
A més, Coaner, que sempre havia estat un poble independent, amb el seu propi batlle i comú (la forma arcaica de l'ajuntament actual), va ser convertit en agregat de Sant Mateu de Bages durant la creació dels termes municipals a mitjans del segle XIX; la centralització política del govern també és un factor a tenir en compte a l'hora d’avaluar la decadència del lloc.
Va ser també a partir de la Guerra Civil (1936-1939), quan les dures condicions de vida al camp varen fer marxar la major part dels seus habitants. A més, la falta de carreteres asfaltades o vies de comunicació que l'unissin amb els pobles veïns i la duresa de l'orografia del terreny, varen contribuir a l'aïllament del lloc, que en motivà també la despoblació.
Així, en l'actualitat Coaner és un llogaret despoblat, on resten poques masies habitades, curiosament la majoria de les que antigament quedaven als límits del poble.
La població censada a 1 de gener de 2010, és de 26 habitants.
COM S’ARRIBA
Al centre de Coaner s’arriba a través d’un camí rural que neix a la C-1410 a, dins del terme municipal de Súria.
A la C-55, pk. 47, agafarem la sortida Súria Nord, i ens dirigirem a la població de Súria, a uns 900 m. (pk.16,300 de la C-1410a) després de la rotonda, a ma esquerrà, trobarem un camí, i un rètol indicatiu de Coaner. Després de passar per la Riera i la Ribera, haurem de seguir el camí rural. Després d’uns 5 quilòmetres, i arribarem al Conjunt històric de Coaner.
LLOCS D’INTERÈS
- L'església de Sant Julià.
- El Santuari de la Mare de Déu.
- La Torre de Coaner.
- La capella de Sant Martí de les Feixes.
– La capella de Nª Senyora de la Pietat de la Riera.
- Pou de glaç de les Feixes.
vCard
